La mort de la nit

M cau la pell pel fred cos: vinc del glaç i visc, és cert i ho saps, del gel que el temps va fent als meus greus danys. Tinc por de ser tan sols un que es fa vell i perd el cap de nou per tu, breu do que em fou prou dat. A crits, se’m diu que ja la mort tant és si, el que és viu, no viu en dol per res hi ha plors que no són frau, i a mi em fan mal. Se’m fa tant breu el temps si el visc amb tu, que com el vi, d'un glop i un dring me’l bec, car ets, dins el fosc gorg, nou bri de llum. ¿És des del blau dels cels, on ets, que el vent fa un xiu al clot dels rocs? Ah, un déu ens creix al lloc on mor la nit: el Sol que neix! Antoni Cassals.